Cronica d'un aturat

Divendres passat, dia 20 de Gener, va ser el meu primer dia dels quinze que la direcció de l’ hospital de St. Pau va decidir que els usuaris del meu hospital no necessitaven de la meva assistència.

Un dia estrany i plé d’emocions colpidores. En sortir de la meva oficina del servei d’ocupació, al veure la sala d’espera plena de demandants de feina, vaig ser conscient de que aquest expedient és no-res i que gairebé amb tota seguretat en vindran d’altres pitjors, fins i tot algun d’extinció si no fem res.
Tinc por, molta por, la por m’atura però també em qüestiona i m’escalfa la sang. Des de l’any 96 no havia estat a l’atur i perquè hi he d’estar ara si tenim més malalts que mai?
En sortir del SOC, vaig venir cap a St. Pau per a recolzar els companys que havien alliberat la sala D3. Amb ells vaig compartir aquest moment dolorós i a la resta de companys els vaig fer saber que jo no estava de vacances –avui estic a l’atur- i per a mi això avui és una jornada de lluita. Vaig trobar a faltar d’altres companys que com jo també estaven a l’atur.
Mes tard vaig obrir el correu i tan sols vaig trobar notes informatives, notes aclaridores i també notes de protagonisme, notes plenes de retrets, notes i més notes que donaven força a l’empresa per continuar aplicant aquest ERO injustificat.
Demano als meus representants del Comitè que estiguin units i que defensin tots els mateixos interessos i que deixin que aquells que vulguin despenjar-se, ho facin i quedin en evidència. Els treballadors no som babaus i amb la nostra presència a les accions ja veiem amb qui podem comptar i de qui ens podem refiar.
Tots sabem quina és la sanitat que ens volen imposar i tots sabem que la sanitat privada no pot donar els serveis ni la qualitat que dona la publica: “su póliza no cubre esta prestación”, “solo tiene cobertura para 6 meses de tratamiento”, i si en necessito més? doncs llavors vagi a la pública. És aquesta la sanitat que es mereixen els nostres pares i la que deixarem als nostres fills?
No podem deixar que l’economia estigui per sobre del dret universal a la sanitat. Ha arribat el moment de exigir als nostres gestors que facin bé la seva feina i que treguin els calers d’on sigui per donar una assistència de qualitat. No ens mereixem que les mútues ens treguin fins l’últim euro i desprès ens deixin morir. No podem permetre que els governs posin en marxa el doble estalvi: en despesa mèdica i en pensions. Tan sols lluitant per una sanitat pública, gratuïta i de qualitat aconseguirem mantenir els nostres llocs de treball i els drets dels nostres fills. Ja n’hi ha prou ja de Camps, Millets i Urdangarins!
Crec que ha arribat el moment de sumar. Necessitem al nostre costat als usuaris, als aturats-usuaris, als pensionistes, als joves que volen un futur millor, a les assemblees de barri, als companys d’ altres centres, a les FAV’s, a les associacions que defensen la sanitat, tots som usuaris. Tots en som un. Ens hi va la vida.
Tinc un somni que és, alhora, una proposta: m’ agradaria que la propera vegada que s’alliberi una sala d’ hospitalització a qualsevol hospital, els que tenen el poder d’omplir-la amb els malalts d’urgències que porten 5 dies esperant un llit als passadissos, ho facin, si us plau.
Un llit tancat, un llit alliberat!
Faig una crida a tots els treballadors de St. Pau a concentrar-nos els dimecres per a discutir propostes plegats i continuar treballant per un Sant Pau i una sanitat millor.






Signat: Aturat a temps parcial número 5.123,?89.