Dissabte a la matinada va morir Esmeralda Saíz, la Esme., la nostra companya.
Va morir però no ens ha deixat. Moltes, molts, seguim amb ella, ara mateix més tristes, més soles, però juntes i pel mateix camí que ella ens va mostrar en temps tan difícils o més que els d’ara.
Dins de les nostres més profundes conviccions, aquelles que es posen a prova en moments de canvis convulsos o de lluites per l’emancipació i la llibertat de la classe treballadora i també en les derrotes i el replegament en la resistència, perviu el seu exemple i el seu sentit de la dignitat, d’haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, com a l’atzar agraïa la poeta.
La Esme. va saber obrir camins, establir relacions, contagiar ràbies i esperances, senyalar perills en la buidor del conformisme o del lideratge sense crítica i alhora, tothora, ens mostrà sempre com ser tres voltes rebel i sempre lliure.
Salut companya!
