Ja tenim la resolució de l’ERO a Sant Pau. Un expedient desestimat per la inspectora de treball mitjançant un informe precís, concís i exhaustiu en el que demostrava la improcedència d’aquesta mesura. Malgrat tot, el càrrec polític de torn, obeint l’ordre dels seus superiors i menyspreant el dictamen de la inspectora, ha aprovat l’ERO rebaixant, això sí, la seva incidència a 15 dies per tots i totes els treballadorsi treballadores afectats.
Ara caldrà combatre-ho amb totes les nostres forces i demostrar que aquest ERO polític és inviable, innecessari i una veritable estupidesa mancada de tota lògica. I caldrà fer-ho des d’un treball de control i vigilància curosa del desenvolupament i l’aplicació d’un ERO que, n’estem plenament convençuts, podrem revocar si denunciem les vulneracions i els incompliments de l’empresa quan vulgui dur-lo a terme.
Ha de ser un treball de totes i tots, honest i sincer, amb retrets o denúncies si calgués, doncs el treball conjunt no significa sotmetre’s a qui et perjudica directe o indirectament, ja sigui dins o fora del nostre Hospital.
Curiosament, aquesta resolució s’ha notificat tot just ha conclòs el període electoral a l’estat espanyol. I no ha estat aquesta l’única mesura que s’ha verbalitzat aquests dies. El President de la Generalitat, Artur Mas, per tal de seguir sense enfrontar-se a l’estat i a l’expoli del nostre país, proposa ara retallar altre cop el sou de tots els funcionaris de la Generalitat i aplicar noves taxes a la universitat, a la sanitat, al transport públic, a la benzina i a l'aigua.
El nostre President no imposarà el copagament però aplicarà el “tiquet moderador”, no apujarà els impostos però apujarà “les taxes”, no retallarà però “prendrà mesures dràstiques per la contenció de les despeses”... cal reconèixer que l’exercici lèxic, quasi poètic d’aquest govern per trobar eufemismes és absolutament admirable.
Fins aquí, res que no sabéssim. Els polítics professionals fan públiques les retallades quan políticament els convé, i disfressen les paraules per amagar les seves profundes i maleïdes intencions al servei de qui els paga. Malgrat tot, s’han alçat veus crítiques per denunciar l’actuació del President de la Generalitat, per no haver dit el que faria, abans de les eleccions.
Però... de veritat que ningú esperava el que CiU està fent?
Com podem retreure a un partit polític de dretes, conservador i neoliberal que apliqui allò que correspon al seu ideari social, polític i econòmic?
El problema no el té CiU o el Sr. Mas. El veritable problema el tenen els milers de treballadors i treballadores que els han votat. Els que, quan pateixen les conseqüències de les seves polítiques, es sorprenen, es queixen i s’indignen . I doncs, què esperàveu?
El mateix passa arreu amb el PP i el Sr. Mariano Rajoy. Malgrat el seu autisme polític abans, durant la campanya electoral i ara, des que ha guanyat les eleccions, ha anunciat que cal activar la reforma laboral i aplicar, amb urgència, “flexibilitats” als horaris, el salari i les condicions laborals per “adequar-los” a la productivitat i a l’evolució econòmica de les empreses, justament ara, a corre cuita, en plena crisi, i no abans, quan els empresaris es “forraven” i malbarataven el seu capital en aventures especulatives, exempts de control i d’impostos.
Al nostre país, per desgràcia, no caldrà el PP per imposar aquestes mesures. Amb el III Acord Interprofessional de Catalunya, signat dies enrere per les cúpules de CC.OO., UGT i Foment del Treball, tot el que vol aplicar el PP ja ens ho aplicaran ells.
La UGT ja va fer públic que els seus delegats sindicals havien ratificat l’acord signat pels seus dirigents (els afiliats i afiliades no podien votar). Per contra, sembla que CC.OO. està encara en procés de consulta i que, en el seu cas, és oberta a tots els seus militants, delegats o no. Des de la FTC-IAC desitgem sincerament que les companyes i companys de base d’aquest sindicat refusin aquest III Acord.
Però, de veritat ningú es fa creus que sindicats anomenats “de classe”, vagin per davant de la dreta política més rància, amb negociacions, preacords i pactes indecents amb les patronals que donen cobertura legal al sistema econòmic neoliberal que tant ens perjudica?
En aquests temps de retallades i repressió, que patim com a treballadors expedientats, mal pagats o directament acomiadats o com a ciutadans “copagant” serveis, endeutats i desnonats, “adaptats” a la força a les exigències dels mercats, en nom d’una estafa que anomenen crisi, no seria més lògic que els que es diuen representants “de classe”donin suport a les lluites a les empreses i al carrer i no al pactisme i la genuflexió envers els poderosos i els seus titelles?
Qui té el problema en aquesta ocasió? Els que viuen alliberats del treball a toc de subvenció o els votants d’aquests sindicats, que els atorguen vots i “delegats” que no els defensen, ignorats de les seves cúpules quan signen reformes laborals, acords del FORCEM i pactes per retallar les pensions i que els perjudiquen greument com a treballadores i treballadors de Catalunya?
Deia Quim Monzó referint-se a la política a “Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes”:
La política és un plató poblat de transvestits on ningú no pot dir que l’enganyen perquè, encara que res no és el que aparenta ser, és tan evident que no ho és que només un neci se li acudiria presentar reclamació.
I es que res en el món és més perillós que la covardia, la ignorància sincera i, per damunt de tot, la estupidesa instruïda.
La nostra aposta, des de la FTC-IAC, front els EROs, les retallades i les pèrdues de drets com a treballadors i ciutadans és, ara com sempre:
DE LA INDIGNACIÓ A LA REFLEXIÓ I A L’ACCIÓ COL·LECTIVA
