"Publico" 29.1.2011
Las organitzacions governamentals CCOO i UGT, altre hora considerades sindicats, es mostren estranyament satisfetes d’haver signat un acord per les pensions, que anomenen Pacte social i que ha significat la més gran genuflexió al govern socialista i com no, als poders econòmics.
Es detestable, que uns sindicats que es consideren de classe, presentin com un triomf la venda de drets socials i econòmics, és esquizofrènic que els hipotètics representants del treballadors/es participin de l’espoli i la venda d’aquests drets.
Els retalls i les minves a les pensions estaven consensuades pels partits politics i els poders econòmics i es portarien a terme, amb o sense consens. Així doncs, quina necessitat tenen CCOO i UGT de fer tot aquest “paripé”, que vulnera els drets conquerits amb molts esforços i sacrificis i que legitima la pèrdua socioeconòmica més important des de la constitució dels Pactes de Toledo?.
Les mesures que s’han dut a terme ja estan comptabilitzades econòmicament, les minves econòmiques de mitjana pels treballadors/es seran d’un 20% tirant en el supòsit més baix:
· Pujar el període de referència per calcular les pensions farà que es perdi el 10,7% aproximadament. Això es degut a que els treballadors assalariats amb salaris constants, acumulem els millors salaris en els últims anys de vida. A l’ampliar els anys la mitja baixa per que les bases salarials més antigues, també son les més petites.
· Allargar la jubilació fins els 67 anys, es a dir dos anys més que ara, significa una reducció de les pensions de entre un 12% i un 15% de mitjana.
Val a dir que, hem utilitzat les dades més benèvoles, donat que d’altres estudis apunten a pèrdues molt superiors pels treballadors/es, com ara la utilitzada per el sindicalista de la UGT Jose Maria Zufiar, que advertia que tot plegat significava un retall de les pagues d’un 26%, que ha estat ignorada pel seu propi sindicat.
Un altre aspecte no menys important és el fet d’ampliar els anys de cotització a 38,5 per poder cobrar el 100% de la jubilació, requisit cada cop més impossible d’aconseguir per la manca de treball, els contractes precaris i la temporalitat dels mateixos.
I aquest aspecte ens hauria de fer reflexionar: si difícil és pels que a hores d’ara estem treballant, quin futur els espera a tot el jovent que esta sense feina?, quina esperança tenen tots i totes aquells/es que encara no ha pogut incorporar-se al món laboral o que tot incorporar-se ho ha fet en unes condicions de precarietat i eventualitat?
CCOO i UGT han perpetrat amb aquest pacte un nou atac als nostres drets socials, laborals i econòmics, alhora que han condemnat a les generacions posteriors a treballar de per vida si pretenen cobrar el 100%.
I si no ens espavilem, si no som capaços de revertir aquest procés de pèrdues sistemàtiques de drets, en breu, a la reforma laboral i al pacte de pensions, s’afegirà el pacte de competitivitat mitjançant la productivitat, que pretén fixar els nostres sous vers la capacitat de producció i no per l’IPC, com fins ara.
Tenim que aturar-nos i reflexionar, el capital, les empreses, els politics, CCOO i UGT fan al que fan perquè no tenen una resposta contundent de protesta al carrer i als centres de treball, ells són culpables de dur a terme tots aquests retalls però també és responsabilitat de tots i totes, doncs fa temps que ens hem deixat anar, ens hem resignat als designis dels temps, a la llibertat de mercat que cada cop ens fa més esclaus i acabem opinant i vivint allò que d’altres subtilment ens imposen. Ja ho deia Richard Salant, ex president de la CBS News: “La nostra tasca, es donar a la gent no el que ells vulguin, sinó el que nosaltres decidim que han de tenir”.
Potser va sent hora de tornar a ser protagonistes de les nostres vides, d’impedir que les nostres esperances i els nostres somnis estiguin en mans d’altres.
Potser es l’hora de mirar als nostres fills i filles i preguntar-nos si veritablement els volem deixar el futur fruit del present que estem construint.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada